JE SUIS MORTE, MORTE, MORTE, DE CÓRRER

Aaaaah!! De debó he quedat morta perquè feia com dos mesos que no podia anar a córrer i avui ho he volgut provar.

I m'he trobat fatal! 

Primer perquè estic en baixa forma per culpa d'unes lesions i ha anat passant el temps sense poder fer res.

Segon, eren les set de la tarda i fotia una calda impressionant, agreujat amb un ambient sec i polsós que dificultava la respiració, ja només faltava la pudor irrespirable dels purins escampats per tot arreu!

Tercer, era ple de gent, uns passejant embadalits, altres caminant i ocupant tota l'amplada del camí, la resta érem els que voliem córrer i haviem d'anar sortejant tota mena d'entrebancs.

Quart, a part de tot aquest periple  també havia d'anar contenint la respiració perquè els efluvis corporals del personal que m'anava creuant eren tant densos que com el del 'Perfum' els podia haver agafat i posat en un pot. Perquè mira que eren diferents i de tota mena, n'hi havien que et tombaven, i jo pensava, Déu si ho sé em porto la mascareta...

Quin desastre! I jo que volia passar una estona agradable, desconnectar i connectar amb la natura...

No sé si ha sigut pel fet d'estar en baixa forma o per la combinació dels còctels que he anat trobant, el fet és que no tirava, estava defallida i em costava molt, però havia de seguir el trajecte, no tenia altra alternativa si volia arribar al cotxe,  perquè tant si seguia com si girava havia de fer la mateixa distància.

En fi, he acabat ben marejada, amb les bambes reventades per llençar i el que més mal em fa ara mateix són els meus pobres peus que han quedat escaldats i amb ampolles. Quin rotllo, ara que els hem de tenir immaculats perquè els portem nusos...ja prou lletjos que són...

Després de tants dies ha sigut molt accidentat i poc relaxant, més aviat esgotador i angoixant,  però per l'únic que ha pagat la pena:  la posta de sol.

I ara us explicaré una anècdota que em va passar fa com dos mesos, si jo crec que dels darrers dies d'anar a córrer, aquell dia si que estava forta i anava a tot gas i va anar així:

Jo corria pel bosquet escoltant música i en un altre món, volava, de cop em trobo obres i el camí tallat per una rasa, per passar havien posat un tall de fusta de qualsevol manera i de superfície lliscant. Jo anava molt accelerada i em trobo un home estirant del seu gos que no sé ben bé què feien i al mig parats. Una mini excavadora i un obrer dins la rasa.
Esquivo home i gos amb tant mala sort que trepitjo ciment i al posar el peu a la fusta..., sí llisco i caic sobre l'obrer que era dins la rasa.
Per sort m' agafa en braços i no caic al ciment, i em diu : - Pero muchacha! ...
Vaja, si l'obrer hagués sigut el de la coke-light...

Però com era un 'panchito' i per la vergonya i la sensació de ridícul que ens dona quan caiem en públic vaig sortir esparverada. Però com deia, si hagués sigut un obrer ben plantat, com el de l'anunci de la coke que feia sospirar a totes les dones a l'hora d'esmorzar, potser m'hauria fet moolt mal el turmell i no m'hauria mogut dels seus braços, jajajaja....
LLavors hauria sigut de pel·lícula, en canvi, més aviat va ser de 'porrazos' del youtube!
Ara és per riure però no em vaig fer res de miracle!! ( Tinc bona protecció, moltes ales...)
Ja veieu, practico esport d'alt risc, je,je,je...

I ara pel meu aniversari ja sé que m'autoregalaré, unes bambes noves per tornar a córrer...i volar.