LES AGOSARADES

En un barri nou de la ciutat, on s'havien construït un nombre considerable d'habitatges unifamiliars, vivien les agosarades però encara no es coneixien.

Un dia, mentre passejaven pels carrers acabats d'estrenar darrera els fills es van saludar i van fer les presentacions. La Martina era infermera d'una clínica privada de la ciutat, estava casada i tenia dues nenes, es passava tota la setmana sola amb els fills, només els divendres arribava el marit i feien vida familiar. Es podria dir vida de família-cap de setmana. Sort en tenia de la feina i dels nens, anava de bòlit, si no la solitud seria massa insoportable. Els dijous sempre eren per a ella. Els nens es quedaven a casa dels avis que ja els anaven a recollir a l'escola. Ella quan sortia de treballar anava al gimnàs i al vespre a sopar amb les amigues i a fer-la petar. Era una vàlvula d'escapament, el seu moment de llibertat.

La Berta era psicòloga infantil, compartia consulta amb altres especialistes: psiquiatres, educadors, pedagogs...en un centre d'atenció i orientació a l'infant.

El marit de la Berta també era metge, però en un centre d'atenció primària d'un poble proper. Tenien bessons, un nen i una nena. Ells portaven una vida familiar convencional i rutinària, de convivència diària i d'horaris similars.

Tots dos plegaven a les tres de la tarda, i es trobaven a casa per dinar junts, recollir els nens a escola i llavors es repartien les tasques familiars. Menys els dimecres, que la Berta tenia sessió contínua amb reunions fins les set de la tarda.

El dia que es van conèixer la Martina i la Berta era diumenge, mentre passejaven darrera els nens que anaven en bicicleta, era una tarda assoleiada de primavera.

Els nens tenien la mateixa edat i van congeniar molt bé, els cap de setmana i les tardes llargues d'estiu es buscaven per jugar plegats. Van anar arribant nous veïns i el cercle d'amistats dels nens es va anar ampliant, llavors ja no calia que elles sortissin, els nens anaven amunt i avall sols, per tant quasi no es veien.

Van anar passant els mesos i una tarda van coincidir comprant en el supermercat,feia molt que no es veien i la Berta va quedar sorpresa en veure la panxa de la Martina. -Estàs embarassada! No en sabia res, què valents anant pel tercer.

-Si, i aquest cop serà un nen!

-Felicitats, el teu marit deu estar content...

Van parlar una estona i es van despedir.

Quan la Berta va arribar a casa seva li va comentar al seu marit, com li sobtava el fet que els veïns tornessin a esperar, quan ella sempre li havia manifestat que estava cansada d'estar sempre sola amb aquelles nenes que no eren precisament dos angelets, més aviat al contrari, i com estava d'esgotada. 

Aquesta va ser una de les raons perquè el marit aceptés un canvi de feina i ara fos ell, el que sempre sortia a passejar amb les nenes.

Darrerament a la Martina li havien perdut la pista, era difícil trobar-la, sempre era fora o dins de casa. En fi, van pensar, una relliscada...

A finals d'estiu, coincidint amb l'inici del nou curs escolar, va nèixer el nen. I semblava que tots estaven molt contents. Però les nenes veïnes van començar a anar a casa de la Berta més sovint del compte, el seu pare passejava al nen i disculpava a la Martina tot dient, que era de compres o treballant.

Quan va arribar l'estiu següent ens vam assabentar que ell havia marxat de casa . Va resultar que la Martina havia conegut un metge, un radiòleg de la clínica on treballava, i pel barri ja van començar a dir que fins i tot el nen ja no era del seu marit sinó de l'amant. A tothom ens va sorprendre, però els veïns més propers explicaven que les discussions entre ells eren cada cop més freqüents, fins i tot un dia es van esbatussar, el veí va estar a punt de trucar la policía. La Berta no va tindre cap dubte, si el fill era del marit, havia sigut un intent de salvar el matrimoni, i si era del radiòleg, una relliscada.

Què agosarada! Va pensar la Berta. Però què valenta de donar el pas i sortir d'una vida planera i canviar-la. Després de l'estiu ja era habitual veure el metge a casa seva.

La Berta no deixava de donar-li voltes, ella que ja feia dos anys que mantenia una relació secreta, una doble vida. Ella no es veia donant el pas d'engegar-ho tot a rodar i que els fills en patissin les conseqüències, perquè aquella relació no tenia futur, almenys així ho pensava.

El va conèixer en unes jornades, ell era psiquiatre de l'hospital de la ciutat, era vuit anys més jove que ella, era solter i li agradava la vida i passar-s'ho bé. Va ser aquell entusiasme que la va atreure, la seva simpatía... No li havia passat mai, de cop un gran magnetisme l'empenyia cap a ell i no el podia controlar. Un bon intercanvi de química, sens dubte. Quan el va veure va saber que la seva vida faria un tomb. Va ser així de senzill,aquells dies es van trobar i les guspires es van encendre...van connectar des del primer moment. 

Ell era tant divertit i la feia riure tant, que ja no recordava aquella sensació de formigueig que li corria per tot el cos, era fantàstic.

Quedaven quan volien, sempre al vespre i a casa d'ell. La Berta s'excusava dient que sortia amb alguna amiga, eren els seus moments de llibertat, era ella en essència.

A tots dos els hi estava bé així, perquè de vegades fins i tot passaven dues o tres setmanes que no es veien i no passava res, al contrari, encara era millor. De tant en tant feien una sortida de cap de setmana per motius de feina...Era una estranya relació d'amants-amics, perquè sempre s'ajudaven i es tenien sense reserves ni compliments, amb plena llibertat.

Ja ho veieu, quines agosarades més diferents, una que no s'enganyava i una altra que potser vivia en un engany, o no, o potser era l'altra?  

A la vida hi ha moments que cal ser agosarat i trencar la rutina, ampliar horitzons, posar notes de música i color, per accentuar que estem vius, per despertar del monòton i gris somni de cada dia.

"El teu demà avui no el pots abraçar;
és trist obsessionar-se en el demà.
Viu cada instant i no a la babalà;
la vida no sabem quant durarà."