JE SUIS MORTE, MORTE, MORTE, DE CÓRRER

Aaaaah!! De debó he quedat morta perquè feia com dos mesos que no podia anar a córrer i avui ho he volgut provar.

I m'he trobat fatal! 

Primer perquè estic en baixa forma per culpa d'unes lesions i ha anat passant el temps sense poder fer res.

Segon, eren les set de la tarda i fotia una calda impressionant, agreujat amb un ambient sec i polsós que dificultava la respiració, ja només faltava la pudor irrespirable dels purins escampats per tot arreu!

Tercer, era ple de gent, uns passejant embadalits, altres caminant i ocupant tota l'amplada del camí, la resta érem els que voliem córrer i haviem d'anar sortejant tota mena d'entrebancs.

Quart, a part de tot aquest periple  també havia d'anar contenint la respiració perquè els efluvis corporals del personal que m'anava creuant eren tant densos que com el del 'Perfum' els podia haver agafat i posat en un pot. Perquè mira que eren diferents i de tota mena, n'hi havien que et tombaven, i jo pensava, Déu si ho sé em porto la mascareta...

Quin desastre! I jo que volia passar una estona agradable, desconnectar i connectar amb la natura...

No sé si ha sigut pel fet d'estar en baixa forma o per la combinació dels còctels que he anat trobant, el fet és que no tirava, estava defallida i em costava molt, però havia de seguir el trajecte, no tenia altra alternativa si volia arribar al cotxe,  perquè tant si seguia com si girava havia de fer la mateixa distància.

En fi, he acabat ben marejada, amb les bambes reventades per llençar i el que més mal em fa ara mateix són els meus pobres peus que han quedat escaldats i amb ampolles. Quin rotllo, ara que els hem de tenir immaculats perquè els portem nusos...ja prou lletjos que són...

Després de tants dies ha sigut molt accidentat i poc relaxant, més aviat esgotador i angoixant,  però per l'únic que ha pagat la pena:  la posta de sol.

I ara us explicaré una anècdota que em va passar fa com dos mesos, si jo crec que dels darrers dies d'anar a córrer, aquell dia si que estava forta i anava a tot gas i va anar així:

Jo corria pel bosquet escoltant música i en un altre món, volava, de cop em trobo obres i el camí tallat per una rasa, per passar havien posat un tall de fusta de qualsevol manera i de superfície lliscant. Jo anava molt accelerada i em trobo un home estirant del seu gos que no sé ben bé què feien i al mig parats. Una mini excavadora i un obrer dins la rasa.
Esquivo home i gos amb tant mala sort que trepitjo ciment i al posar el peu a la fusta..., sí llisco i caic sobre l'obrer que era dins la rasa.
Per sort m' agafa en braços i no caic al ciment, i em diu : - Pero muchacha! ...
Vaja, si l'obrer hagués sigut el de la coke-light...

Però com era un 'panchito' i per la vergonya i la sensació de ridícul que ens dona quan caiem en públic vaig sortir esparverada. Però com deia, si hagués sigut un obrer ben plantat, com el de l'anunci de la coke que feia sospirar a totes les dones a l'hora d'esmorzar, potser m'hauria fet moolt mal el turmell i no m'hauria mogut dels seus braços, jajajaja....
LLavors hauria sigut de pel·lícula, en canvi, més aviat va ser de 'porrazos' del youtube!
Ara és per riure però no em vaig fer res de miracle!! ( Tinc bona protecció, moltes ales...)
Ja veieu, practico esport d'alt risc, je,je,je...

I ara pel meu aniversari ja sé que m'autoregalaré, unes bambes noves per tornar a córrer...i volar.

NIT MÀGICA

Avui és nit de revetlla, la nit més màgica de l'any, la més especial, la que més m'estimo i desitjo que arribi durant tot l'any.

Perquè per a mi, sempre ha sigut el tret de sortida de la fred per entrar en l'acollidora escalfor del rei, del Sol.

Oh Sol! no podria viure sense tu, sense la teva llum i escalfor.

I aquesta nit de bruixes, de rituals, de desitjos, una nit ancestral que em fa connectar amb més profunditat amb la meva essència , amb la terra, amb els estels i la lluna que eternament ho van contemplant amb la calma.

Avui és un dia que em sento feliç, perquè ballaré, riuré, gaudiré quan vegi que el foc es menja tot allò que vull que desaparegui, que s'emporti i destrueixi totes les rampoines que arrossego tot l'any, sí aquesta nit ho cremaré tot. I de les cendres renaixeré, com l'ave Fènix.

Tornaré a reviure com els nostres avantpassats, la dolça i excitant emoció de ballar al voltant del foc, nit de disbauxa i desenfrè, i així renéixer en aquesta nova estació, la meva preferida, l'estiu.

Faré el meu ritual de desitjos i propòsits, per una nit em convertiré en una bruixa, jajajaja...

Oh! benvinguda nit màgica, i encara més, benvingut estiu!!

Visca el solstici d'estiu!! El temps en què el Sol passa pel primer punt del signe de càncer.

LES AGOSARADES

En un barri nou de la ciutat, on s'havien construït un nombre considerable d'habitatges unifamiliars, vivien les agosarades però encara no es coneixien.

Un dia, mentre passejaven pels carrers acabats d'estrenar darrera els fills es van saludar i van fer les presentacions. La Martina era infermera d'una clínica privada de la ciutat, estava casada i tenia dues nenes, es passava tota la setmana sola amb els fills, només els divendres arribava el marit i feien vida familiar. Es podria dir vida de família-cap de setmana. Sort en tenia de la feina i dels nens, anava de bòlit, si no la solitud seria massa insoportable. Els dijous sempre eren per a ella. Els nens es quedaven a casa dels avis que ja els anaven a recollir a l'escola. Ella quan sortia de treballar anava al gimnàs i al vespre a sopar amb les amigues i a fer-la petar. Era una vàlvula d'escapament, el seu moment de llibertat.

La Berta era psicòloga infantil, compartia consulta amb altres especialistes: psiquiatres, educadors, pedagogs...en un centre d'atenció i orientació a l'infant.

El marit de la Berta també era metge, però en un centre d'atenció primària d'un poble proper. Tenien bessons, un nen i una nena. Ells portaven una vida familiar convencional i rutinària, de convivència diària i d'horaris similars.

Tots dos plegaven a les tres de la tarda, i es trobaven a casa per dinar junts, recollir els nens a escola i llavors es repartien les tasques familiars. Menys els dimecres, que la Berta tenia sessió contínua amb reunions fins les set de la tarda.

El dia que es van conèixer la Martina i la Berta era diumenge, mentre passejaven darrera els nens que anaven en bicicleta, era una tarda assoleiada de primavera.

Els nens tenien la mateixa edat i van congeniar molt bé, els cap de setmana i les tardes llargues d'estiu es buscaven per jugar plegats. Van anar arribant nous veïns i el cercle d'amistats dels nens es va anar ampliant, llavors ja no calia que elles sortissin, els nens anaven amunt i avall sols, per tant quasi no es veien.

Van anar passant els mesos i una tarda van coincidir comprant en el supermercat,feia molt que no es veien i la Berta va quedar sorpresa en veure la panxa de la Martina. -Estàs embarassada! No en sabia res, què valents anant pel tercer.

-Si, i aquest cop serà un nen!

-Felicitats, el teu marit deu estar content...

Van parlar una estona i es van despedir.

Quan la Berta va arribar a casa seva li va comentar al seu marit, com li sobtava el fet que els veïns tornessin a esperar, quan ella sempre li havia manifestat que estava cansada d'estar sempre sola amb aquelles nenes que no eren precisament dos angelets, més aviat al contrari, i com estava d'esgotada. 

Aquesta va ser una de les raons perquè el marit aceptés un canvi de feina i ara fos ell, el que sempre sortia a passejar amb les nenes.

Darrerament a la Martina li havien perdut la pista, era difícil trobar-la, sempre era fora o dins de casa. En fi, van pensar, una relliscada...

A finals d'estiu, coincidint amb l'inici del nou curs escolar, va nèixer el nen. I semblava que tots estaven molt contents. Però les nenes veïnes van començar a anar a casa de la Berta més sovint del compte, el seu pare passejava al nen i disculpava a la Martina tot dient, que era de compres o treballant.

Quan va arribar l'estiu següent ens vam assabentar que ell havia marxat de casa . Va resultar que la Martina havia conegut un metge, un radiòleg de la clínica on treballava, i pel barri ja van començar a dir que fins i tot el nen ja no era del seu marit sinó de l'amant. A tothom ens va sorprendre, però els veïns més propers explicaven que les discussions entre ells eren cada cop més freqüents, fins i tot un dia es van esbatussar, el veí va estar a punt de trucar la policía. La Berta no va tindre cap dubte, si el fill era del marit, havia sigut un intent de salvar el matrimoni, i si era del radiòleg, una relliscada.

Què agosarada! Va pensar la Berta. Però què valenta de donar el pas i sortir d'una vida planera i canviar-la. Després de l'estiu ja era habitual veure el metge a casa seva.

La Berta no deixava de donar-li voltes, ella que ja feia dos anys que mantenia una relació secreta, una doble vida. Ella no es veia donant el pas d'engegar-ho tot a rodar i que els fills en patissin les conseqüències, perquè aquella relació no tenia futur, almenys així ho pensava.

El va conèixer en unes jornades, ell era psiquiatre de l'hospital de la ciutat, era vuit anys més jove que ella, era solter i li agradava la vida i passar-s'ho bé. Va ser aquell entusiasme que la va atreure, la seva simpatía... No li havia passat mai, de cop un gran magnetisme l'empenyia cap a ell i no el podia controlar. Un bon intercanvi de química, sens dubte. Quan el va veure va saber que la seva vida faria un tomb. Va ser així de senzill,aquells dies es van trobar i les guspires es van encendre...van connectar des del primer moment. 

Ell era tant divertit i la feia riure tant, que ja no recordava aquella sensació de formigueig que li corria per tot el cos, era fantàstic.

Quedaven quan volien, sempre al vespre i a casa d'ell. La Berta s'excusava dient que sortia amb alguna amiga, eren els seus moments de llibertat, era ella en essència.

A tots dos els hi estava bé així, perquè de vegades fins i tot passaven dues o tres setmanes que no es veien i no passava res, al contrari, encara era millor. De tant en tant feien una sortida de cap de setmana per motius de feina...Era una estranya relació d'amants-amics, perquè sempre s'ajudaven i es tenien sense reserves ni compliments, amb plena llibertat.

Ja ho veieu, quines agosarades més diferents, una que no s'enganyava i una altra que potser vivia en un engany, o no, o potser era l'altra?  

A la vida hi ha moments que cal ser agosarat i trencar la rutina, ampliar horitzons, posar notes de música i color, per accentuar que estem vius, per despertar del monòton i gris somni de cada dia.

"El teu demà avui no el pots abraçar;
és trist obsessionar-se en el demà.
Viu cada instant i no a la babalà;
la vida no sabem quant durarà."

CERCANT EL GRIAL...

En Jordi era un cavaller errant que anava perdut pel món buscant el grial. Un grial particular.

La seva vida es debatia en una constant lluita, en una dualitat. La seva solitud era un engany, tenia una fita però com no la podia aconseguir la rebutjava, es feia l'indiferent i l'interessant davant dels altres, es capgirava a tot allò que en el fons desitjava.

Volia donar la imatge que ell era superior i més fort que els altres, que cap sotrac el podia fer caure, es creia invencible.

Sí, s'ho repetia sempre, per això es va tancar en una cuirassa tant forta i gruixuda, que aquesta cada cop l'ofegava més i més, i ara l'escanyava.

Estava perdut, s'havia convertit en un ocell errant, cercant el camí de tornada, el seu grial particular. I voltava i voltava però no trobava ni el camí ni el grial.

Condemnat a vagarejar...

EN ALGUN LUGAR QUE SOLO TU Y YO CONOCEMOS... / SOMEWHERE ONLY WE KNOW

Escuhando la música de Keane, al oir la canción Somewhere only we know, mis recuerdos me han conducido a los excitantes momentos vividos en el novem.

Novem...que gratos recuerdos me sugiere. Retrocedo tiempo atrás, a nuestra primera cita, y vuelve a protagonizarla el novem, y más novem. Muchos novem en mi horizonte.

El novem que representa el principio, la conexión y la acción de una historia, de una atracción, de un recogimiento, un lugar...muy especial.

El santuario del cuerpo y del alma, un refugio donde dos personas se encuentran para complacerse mutuamente, para desenfrenar el deseo y la pasión...

Se entregan  y se regalan buenos e intensos momentos.

Sin pretenderlo descubren que forman un buen tándem, que apoyados el uno en el otro pueden superar o tan solo olvidar por unas horas sus problemas.

Sí, en el deseo y en el placer habían encontrado una tabla de salvación a la que recurren de vez en cuando, para rescatarse el uno al otro del día a día, lo que les permite flotar en la superfície para no hundirse y nadar contra corriente...

Se protegen, se consienten, se confortan, es como correr una carrera de relevos llena de obstáculos, pero que sortean juntos, prodigandose animos.

En la protectora oscuridad de la noche, solo la luna ilumina y contempla el encuentro de los amantes; copas de vino, el sabor del deseo, liberar y desatar la pasión...

La necesidad de abrazar, besar, muchos besos, carícias, contacto y calor, calidez humana...

Y la canción sigue sonando:

...

I CAME ACROSS A FALLEN TREE
I FELT THE BRANCHES OF IT LOOKING AT ME
IS THIS THE PLACE WE USED TO LOVE?
IS THIS THE PLACE THAT I´VE DREAMING OF?

OH SIMPLE THING, WHERE HAVE YOU GONE? |

I´M GETTING OLD AND I NEED SOMETHING TO RELY ON|
SO TELL ME WHEN YOU´RE GONNA LET ME IN |
I´M GETTING TIRED AND I NEED SOMEWHERE TO BEGIN |
 
AND IF YOU HAVE A MINUTE WHY DON´T WE GO |
TALK ABOUT IT SOMEWHERE ONLY WE KNOW? |
THIS COULD BE THE END OF EVERYTHING |
SO WHY DON´T WE GO, SOMEWHERE ONLY WE KNOW |
SOMEWHERE ONLY WE KNOW |

AH,AH,AH
OH,OH,OH

THIS COULD BE THE END OF EVERYTHING
SO WHY DON´T WE GO
SOMEWHERE ONLY WE KNOW
SOMEWHERE ONLY WE KNOW...