martes, 30 de abril de 2013

MATEIX PUNT DE PARTIDA...

O potser millor dir punt de tornada enrera...
Avui sense adonar.me he anat caient i caient per anar a caure de nou davant teu...no sé com t'ho fas per atreure'm d'aquesta manera...
Jo vull sortir corrents, lluny, ben lluny de tu, però justament quan creia que ho havia aconseguit...de nou et plantes al meu davant, amb tota la teva magnificiència i em fas sentir petita de nou, fràgil, però s'ha encès en mi la indiferència cap a tu, per fi!
I sense voler mentre el dia avançava jo anava retrocedint en el temps, sense ser.ne conscient del tot, m'anava ofegant i la tristesa s'anava obrint pas...i de cop he caigut, sí, i de nou érem allà...
Un retrocès brutal, ben enllà, fins a aquell darrer dia...
I la cremor és intensa i a cada minut que passa va creixent, se m'apodera i jo només vull fugir, fugir ben lluny, ben de pressa perquè la tristor i la pena per a mí mateixa m'està cremant...què imbècil de mi que vaig ser...quanta energía malgastada...com vas riure't de mi, només puc pensar ara en això, la ira i la ràbia que sentia cap a tu pel teu despreci i pel dolor que m'has ocasionat tot aquets temps, ara indiferència.
Et vull ben lluny de mi, no vull saber res de tu, que la terra t'engoleixi i desapareguis per sempre més...bon voyage!

QUIN MAL SON!! Que malament que ens ho passem mentre sommiem...

miércoles, 14 de noviembre de 2012

DIES D'ENYORANÇA...


No sé com ni perquè em passa...però cada cop que em vull allunyar una força estranya em fa recordar-te amb més intensitat...i aquests dies t'enyoro més i et sento més...és ben estrany tot plegat...barreja d'enyor i amor cap a tu.
Com si el meu pit fos una capsa de bombons que al obrir-la et deixès anar confettis d'amor...

Per a tu, petó.


domingo, 4 de noviembre de 2012

RECUERDOS QUE SE DESPIERTAN...

Días que queman porque te recuerdo... días en que te estraño y te echo de menos...

Recuerdos que se van desperezando, que se despiertan y se apoderan de mi mente... y solo me permito saborearlos un instante porque en exceso queman y abrasan, arrasandolo todo o sea que solo una pequeña degustación y grito: -¡basta ya! no quiero más!
Y pasando página otra vez, como si nada, envolviéndolos de nuevo para que se vuelvan a empolvar...sólo son eso, recuerdos y nada más.






Et je chante:


I wake up, it's a bad dream, no one my side
I was fighting but I just feel too tired to be fighting
Guess I'm not the fighting kind

Where will meet my fate?
Baby I'm a man and I was bornt to hate
And when will meet my end?
In a better time you could be my friend

I wake up, it's a bad dream, no one my side
I was fighting but I just feel too tired to be fighting
Guess I'm not the fighting kind
Wouldn't mind it if you were by my side
But you're long gone, yes you're long gone now

Where do we go?
I don't even know my strange old face
And I'm thinking about those days
And I'm thinking about those days

I wake up, it's a bad dream, no one on my side
I was fighting but I just feel too tired to be fighting
Guess I'm not the fighting kind
Wouldn't mind it if you were be my side
But you're long gone, yes you're long gone now 


"A bad dream"  UNDER THE IRON SEA


miércoles, 26 de septiembre de 2012

SOÑÉ UN ABRAZO

Ayer tuve un sueño...un sueño en el cual tu me venias a ver y nos abrazabamos, largo y tendido, sin más...después vinieron las palabras y acabamos en un profundo y eterno abrazo.
Besos mi querido amigo, yo te abrazo y te envio mucho amor...siempre, no lo olvides.







domingo, 19 de agosto de 2012

SED Y NECESIDAD DE MAR

Hoy nube, la sombra de la nube me cubre e inunda en la oscuridad, a veces es total y me vence, y otras es tan pequeña como una bola de algodón, entonces el control lo tengo yo.

Hecho tanto de menos el mar, no puede ser, necesito verlo, inundarme de él, sumergirme totalmente, solo así sé que estoy realmente viva.
Ya no puedo más, cojo el coche y me dirijo hacia allí, estoy a punto de defallecer y mi cuerpo necesita agua de mar...
Cuando llego empiezo a notar como mi cuerpo va absorviendo y saboreando suavemente ese aroma a mar, ese oxigeno salado, todos mis sentidos se dejan embriagar por ese gusto a sal, por el mar...
 Como de un jarrón bajo un chorro de agua mi cuerpo se deja llenar hasta saciarse, hasta cubrir la totalidad y profundidad de mi ser.

Y es que yo solo necesito al mar, su agua, nutrirme de su sal...
Solo mar y sol !
Fantástica combinación el calor del sol y la sal del mar. Ya tengo ganas de que la temperatura suba y pueda sumergirme en ti mar y después de esa inyección de frío vital que me reciba la arena cálida, hundirme y que me arrope en un abrazo cálido y tierno, dejarme llevar por esa buena sensación y dormir.
Tranquila y sabiendome querida, descansar bien arropada por ese abrazo...

SED Y NECESIDAD DE MAR

martes, 17 de julio de 2012

L'OBLIT...

Pulveritzat, fet pols, esborrat, ignorat...sensacions que sents i que et fan sentir dolgut, malferit, abatut i decebut...i acabes pensant que tot ha sigut una mentida, que t'han utilitilitzat, fet servir i llençat...estàs indefens davant una paparra gegant que t'ha xuclat tota la sang fins al moll...
Quan un amic s'oblida i ignora a un amic...et pulveritza perquè ja t'ha xuclat tota la sang i ja no li serveixes, ara a per un altre...i anar fent..inacabablement...
El fet d'ignorar-te i oblidar-te t'ofega...i alhora et crema...



DIES DE DOLOR...

Normalment els dies són planers i senzills...de vegades, fins i tot aquesta simplicitat és divertida quan et trobes baixades i tot és fàcil...però hi ha alguns dies en que tot el paissatge es capgira, quan tot són pujades inacabables... tan dures pel desnivell que no et deixa veure el cim i es fan esgotadores, i tant esgotament es converteix en dolor i aquets és tant insuportable que acabes plorant desconsoladament, com si t'haguessis de quedar sec i escolat de tant plorar...

sábado, 3 de diciembre de 2011

EL PESO NEBULOSO DE UN VELO PINTADO

Hola querido compañero de tren, gracias por compartir la película 'El velo pintado' y el viaje virtual a China, junto con el aliento de tus palabras...
Aquella mañana fue más que un sencillo y monótono viaje en tren, hubo algo mucho más profundo, más denso. Algo que me removió y me dejó huella, cuando tus ojos profundizaron en los míos provocando un torrente de sensaciones, desde la alegría al llanto, algo incontrolable, realmente excitante...
Bajé del tren completamente aturdida, envuelta por el manto de la melancolía, con lágrimas escapando al control.
Desde entonces despertastes algo dormido en mí, como un velo, una espesa nebulosa, quisiera que ese algo se volviera a dormir, pero para siempre, porque ese velo me quema, que arda de una vez y que se vuelva, solo eso, cenizas...

Y ¿cómo olvidar? ..., que tarea harto difícil y complicada. Cuando más quieres desprenderte de algo, ese algo se hace cada vez más rebelde, va creando resistencias y constantemente se va retroalimentando.
Un espeso velo que no deja ver nada más...
Un pensamiento genera a otro y este, otro más y así sucesivamente, despertando emociones imparablemente.
Una rueda que no para de girar, pero esperando el dia en que algo la detendrá y ya no podrá volver a rodar.

De hecho hubo un tiempo en que estuvo inactiva, fuera de acción, se había averiado y con ello olvidado, pero como todo surgió un detonante, alguien la reparó, la activó y volvió a escena, volvió a rodar...
  
Y yo pregunto: -¿Existen remedios para olvidar?
Si alguien sabe de alguno que lo diga, para todos aquellos que lo puedan necesitar.
Mientras te dedico esta dulce canción: ' À la claire fontaine '

 À la claire fontaine,
M’en allant promener
J’ai trouvé l’eau si belle
Que je m’y suis baigné

Il y a longtemps que je t’aime
Jamais je ne t’oublierai
Sous les feuilles d’un chêne,
Je me suis fait sécher
Sur la plus haute branche,
Un rossignol chantait
Chante rossignol, chante,
Toi qui as le cœur gai
Tu as le cœur à rire,
Moi je l’ai à pleurer
J’ai perdu mon ami,
Sans l’avoir mérité
Pour un bouquet de roses,
Que je lui refusais
Je voudrais que la rose,
Fût encore au rosier
Et que mon douce ami
Fût encore à m’aimer