domingo, 22 de mayo de 2011

PARANY

Així és com em trobo, com si hagués caigut en un parany d'on no puc sortir.
Hi ha una enorme aranya que no em deixa marxar, que em té atrapada, no se'm menja però tampoc em deixa lliure, sóc el seu plaer i es delecta tot contemplant-me.
Les meves ales estan trencades, per tant, per molt que ho desitgi, no puc volar...estic atrapada!



MURALLAS


Sin consideración, sin piedad, sin recato
grandes y altas murallas en torno mío construyeron.
Y ahora estoy aquí y me desespero.
Otra cosa no pienso: mi espíritu devora este destino;
porque afuera muchas cosas tenia yo que hacer.
Ah cuando los muros construían cómo no estuve atento.
Pero nunca escuché ruido ni rumor de constructores.
Imperceptiblemente fuera del mundo me encerraron.


Kavafis










4 comentarios:

  1. Hola Sibil.la!! que bó poder llegir el teu blog...fins fa poc no entenies oi?? sobre el que he llegit de que ets uns persona intuitiba i que tens presentiments,crec que és realment un don,a mi per exemple no em molaria gaire que em passes...La veritat és que amb aquestes coses sóc força cagada tia...Si,si a mi fa poc em va passar algu curiós, feia molts anys que no tenia relació amb una amiga meva, i uns dies vaig estar somiant amb ella i no li vaig donar massa importància...De cop i volta un dia em van dir que ella s'estaba morint, em vaig quedar sense alè, vaig entendre moltes coses apartir d'aquell dia!

    ResponderEliminar
  2. Ei Dakota! Quina alegria! Sí.
    Bé de fet en tinc un però no com a Sibil·la.
    Això que m'expliques és molt interessant, jo ho he experimentat moltes vegades, són pensaments que s'avancen al present, cap el futur.
    Aquest estiu jo vaig tenir una experiència similar.
    Vaig pensar en una persona que sabia que estava delicada de salut i em temia no tornar-la a veure. Un dia es va presentar davant meu i no la reconeixia, no semblava ella, quan vaig reaccionar, vaig saber que ja mai més la tornaria a veure, que havia vingut a mí per acomiadar-se.
    Vaig voler sortir darrera d'ella per abraçar-la, però no vaig poder, em va envair una tristesa molt gran i recordo que vaig plorar, sabia que no ens veuríem més.
    I realment va ser així, al cap de poc vaig llegir la seva esquela.
    Em vaig quedar amb el record de la seva darrera mirada,del seu darrer somriure,i em vaig sentir feliç de que em saludés aquell dia, del seu comiat.

    ResponderEliminar
  3. Sí, va ser molt impactant i molt trist.
    Per això, cada dia penso més en viure el moment, en present.
    Intento esgarrapar la felicitat...

    ResponderEliminar